|
la no tant llunyana crisis energètica |
|
|
|
escrit per: Àlex Silvosa
|
|
Diumenge, 20 de maig de 2007 |
En els darrers mesos he assistit a diferents conferències dins de l'Aula d'Ecologia 2007, organizada pel CREAF i l'Ajuntament de Barcelona, on s'han tractat diferents temes relacionats amb el medi ambient i l'ecologia (recursos energètics, aigua, transport, territor, arquitectura sostenible, microbiologia...).
Un dels temes que més m'ha impactat, i del que penso que no s'està fent
prou difusió, és el problema del cènit del petroli i la posterior
crisis energètica. Els experts afirmen que a 30 anys vista, si es
segueix amb el ritme actual de consum d'energia (sempre creixent), les
reserves de petroli s'hauran exhaurit. El més preocupant de tot, és que
en aquest període de temps no es disposaran d'alternatives energètiques
viables al petroli i que les noves fonts d'energia que es va implantant
sempre sumen al balanç total d'energia, per tant no resten consum de
les fonts ja existents (posant un exemple: la nova implantació de
centrals eòliques no s'està reduint el consum de petroli o gas, sinó
que afegeix més energia disponible pel consum al sistema).
Si bé es cert que sempre hi haurà la incertesa d'un possible avenç
tecnològic que canviï el depriment panorama actual, igualment caldrà
prendre mesures per modificar el model de consum energètic actual, que
dista molt de ser sostenible. Per fer-nos una idea de la tendència
actual del consum a Catalunya, en un període de 10 anys, el que va ser
el pic màxim de consum diari de tot un any, 10 anys després és el pic
mínim de consum diari de l'any. Però qui consumeix aquesta energia?
S'estipula que la indústria consumeix un 40% de l'energia total, per
tant el 60% restant és imputable directament a la societat i els seus
costums; i qui està fent més esforços per millorar els seus rendiments
energètics és la mateixa industria. Per tant cal canviar el model de
societat actual per un de més sostenible i cal fer-ho ja (més tenint en
compte la lentitud d'aquest tipus de canvis socials). Aquest canvi ha
de ser a tots nivells i lògicament impulsat pel govern central, en
forma de nous models territorials més densos (ciutat compacta),
potenciant l'ús del transport públic, apropant a la gent al seus llocs
de treball, promovent el comerç local, el consum responsable, etc.
El futur és doncs a les nostres mans (de la humanitat concretament),
perquè si no es posa fre a aquest consum desmesurat de recursos
energètics i materials (recordem que el plàstic deriva del petroli), el
que des del punt de vista ambiental seria únicament una crisis
energètica, esdevindrà des del punt de vista social, polític i
econòmic, una gran crisis a tots els nivells amb dimensions i repercussions imprevisibles (conflictes, guerres, terrorisme...).
Finalment, m'agradaria recordar que els problemes s'han d'anar tractant
per ordre d'importància, però no separadament, actuant localment, però
pensant globalment. Aleshores, en aquest panorama de futur cal incloure
el cada cop més incipient problema de l'aigua, de prou importància per
dedicar-li una article per si sol.
|
